Tothom estava esperant aquest matx. Si guanyava l'equip de Castelló hi hauria un triple empat i llavors el gol avarage decidiria quin dels tres equips disputaria les semifinals i qui lluitava per la cinquena o sisena plaça.
A priori, el favorit per vèncer era l'Espanyol ja que encara no havia conegut la derrota en aquest torneig.
El Villarreal tenia molt clar que només li valia la victòria per intentar passar a la fase final.
L'estat del terreny de joc havia millorat considerablement, va estar a l'altura d'un partit de tanta exigència.
Els dos equips van mostrar al públic de l'Estadi un encontre amb molta intensitat. Pocs minuts li van caldre al club de la Plana per prendre la iniciativa en el joc.
El mig del camp perico va fer aigües en tot el partit. Quan la peça bàsica del teu esquema no juga, l'equip ho acaba notant. Aquest va ser el cas de Martí Soler, titular en els dos partits anteriors, no va jugar ni un minut per decisió tècnica. Els seus companys el van trobar molt a faltar a la zona medul·lar. I és que allà es va decidir l'encontre. Els mig-campistes del Villarreal van jugar molt còmodes i van poder alimentar als atacants de múltiples assistències. Villa (9) no les va desaprofitar i va marcar dos gols d'autèntic killer.
Tot i així, la passivitat de la defensa dels groguencs, molt tova i poc contundent al llarg del torneig, va generar que l'RCDE generés clares ocasions de gol que no va saber aprofitar fins als instants finals del partit, moment en el que els jugadors blanc i blaus van tirar d'orgull per marcar el gol que escurçava diferències. L'empat es veia com un oasis en mig del desert.
L'encontre va finalitzar amb públic i jugadors de l'Espanyol enfurismats que reclamaven un penal molt discutit.
Amb l'ajuda de: Gerard Solernou @soler_nou
No hay comentarios:
Publicar un comentario